Ara estem vivint un bon moment a nivell futbolístic i social però no sempre ha estat així. Avui perquè siguem conscients d’on venim, vull recordar un dels pitjors moments que hem viscut a la nostra història futbolística, la promoció per baixar a Regional Preferent.
Corria la temporada 1986-87 i la UE Sant Andreu jugava a Tercera Divisió, l’any anterior l’equip havia quedat en tercera posició i ja es portaven uns anys intentant pujar a Segona B. Les apostes econòmiques havien estat arriscades i el deute que arrastrava el club s’anava incrementant sense control. En arribar l’estiu de 1986 la situació es va complicar encara més, per poder pagar els deutes als jugadors i evitar denúncies que baixessin al club de categoria finalment va esclatar tot. La situació econòmica era caòtica degut a un deute que arribava ja als 50 milions pessetes. Els jugadors van començar a marxar del club i la falta de liquiditat feia que els reforços arribessin en comptagotes. La plantilla era curta, les lesions, el rendiment d’alguns jugadors dels que s’esperava més i les sancions al llarg de la temporada no van ajudar a més gaire.
Des de l’inici de la lliga l’equip va anar acumulant derrotes, durant les primeres cinc jornades, Gramenet, Reus, Banyoles i Hospitalet van derrotar al Sant Andreu, el primer punt es va treure a Manlleu amb un empat a dos gols. La primera victòria (2-1) va arribar a casa justament contra un dels equips més forts de la categoria, el Mollerussa. Aquella victòria va animar als andreuencs que van guanyar la següent setmana al Igualada a domicili (0-1) però allò va ser un miratge, un nou empat (Girona) i quatre derrotes més (Prat, Lloret, Gimnàstic de Tarragona i Terrassa) situaven a la UE Sant Andreu a l’última posició de la lliga.
La situació era tan complicada que el president de la UE Sant Andreu, Francesc Aresté -que presidia el club des de 1979- va dimitir i es va formar una Junta Gestora presidida per Jaume Vila. La situació era esperpèntica, al club li havien tallat la llum i l’aigua i els jugadors es canviaven als vestuaris de l’antic pavelló que existia al costat del gol nord. La plantilla feia mesos que no cobrava i tot i això, a la jornada 13 es guanyava al Vic per 3 a 2. Però a partir d’aquell moment va començar una caiguda lliure on només vam sumar 3 punts de 24 possibles. L’entrenador Jaume Sabaté va marxar i antics jugadors com Comas, Nico i finalment Mendoza van exercir d’entrenadors per intentar aturar aquell desastre al que es va sumar la marxa d’alguns jugadors que van ser substituïts per juvenils. Fins la jornada 26 ja no vam tornar a guanyar un partit, aquell dia, els andreuencs van derrotar 2 a 1 novament al Igualada però després, 4 punts de 18 possibles van sentenciar definitivament al Sant Andreu a l’última posició de la lliga. A falta de tres partits per acabar, el Sant Andreu va derrotar al Granollers a domicili sumant així els seus últims punts a la lliga, dues derrotes més (Andorra i Júpiter) van tancar la el campionat amb un Sant Andreu que aconseguia només 19 punts i es situava a 9 punts del penúltim classificat, el Reus.
El descens sumat a la crisi econòmica i institucional podria deixar a la UE Sant Andreu per molts anys en categories regionals però per impossible que semblés encara no estava tot perdut. Aquell any per reestructuracions de la lliga es va suprimir el descens directe i es va convalidar amb una promoció de descens on el Sant Andreu s’havia d’enfrontar al campió de la Regional Preferent, el FC Martinenc. El primer partit es va jugar al Guinardó i guanyava el Martinenc per 1 a 0 a 15 minuts d’acabar, quan increïblement, primer l’andreuenc Mauri i
després un gol en pròpia porta van donar la victòria in extremis al Sant Andreu. Una setmana més tard al Narcís Sala es va disputar un partit molt igualat però on al minut 78 va saltar la sorpresa quan el Martinenc s’avançava i aconseguia forçar la pròrroga. Sense res a perdre ja, el Sant Andreu va sortir a totes i al minut 111 es va produir el miracle, De Frías va centrar una pilota a López Torres qui va aconseguir gràcies a una vaselina entrar a la porteria martinenca per l’escaire; amb aquell empat el Sant Andreu salvava la categoria. Fins al final del partit els nervis estigueren a flor de pell i set jugadors van ser expulsats, dos andreuencs (Manel i De Frias) i cinc martinencs (Lagares, Vázquez, Villodas, Palomo i Miguel Ángel). Fins el 1999 no viuríem una situació encara pitjor, però això ja és una altra història.
Jordi Petit i Gil
Grup de Recerca Històrica de la UE Sant Andreu.