Ja fa uns anys que els derbis entre el Sant Andreu i l’Europa porten cua i arrastren a milers d’aficionats als camps respectius que acaben plens fins a la bandera. Aquest any, el partit d’anada va ser un d’aquests que passarà a la història del nostre club però la imatge que desitjarien veure molts aficionats andreuencs seria la d’un passadís de l’Europa als nostres jugadors i això aquest any malauradament tampoc es podrà veure ja que encara queden diverses jornades i les forces estan molt igualades. Tot i això, volem recordar que fa 35 anys sí que es va produir aquest passadís somiat.
Des de la temporada 1987-88 en la que al final el Palamós ens va treure l’ascens a la Segona Divisió B en les últimes jornades, el Sant Andreu havia confeccionat un projecte per a guanyar la lliga i pujar. La següent temporada (1988-89) el Sant Andreu va intentar l’ascens però malauradament va acabar el campionat en tercera posició per darrere del Girona (campió) i el Manlleu. A la tercera havia d’anar la vençuda i amb una bona plantilla, la temporada 1989-90 semblava la definitiva, els andreuencs no van conèixer la derrota fins a la jornada 21, on van perdre per 3 a 1 al camp del Cristinenc. A les primeres 20 jornades, 16 victòries i 4 empats havien situat al Sant Andreu al capdamunt de tot i quasi sense rivals per aconseguir el títol de lliga.
El 6 de maig de 1990 el Sant Andreu disputava la jornada 35 del campionat de Tercera Divisió i es proclamava campió de lliga per cinquena vegada a la seva historia. Aquell dia, la UE Sant Andreu jugava a Blanes i diversos centenars de seguidors es van desplaçar a aquella vila marinera per veure en directe com els quadribarrats es podien proclamar campions de lliga. Però aquell mateix matí els seus rivals directes havien perdut els seus corresponents partits i ja sense jugar el Sant Andreu era campió. A la tarda, l’equip de Jaume Creixell va sortir ja al camp com a campió amb la següent alineació: Esteban, Aznar Roca, Purroy, Suárez, Modesto, Hans, Ros, Blanco, Pedro Segura i Carlos. Els andreuencs, tot i no jugar-se res van guanyar el partit per 0 a 1 amb un gol de Ros a la segona part, i en acabar el partit, els aficionats andreuencs van saltar a la gespa per a celebrar la victòria i el campionat amb els jugadors. Al vespre, centenars i centenars de seguidors esperaven a l’equip a la plaça d’Orfila, els jugadors van quedar sorpresos d’aquella gran rebuda i van entrar a la parròquia de Sant Andreu per a donar les gràcies al nostre patró per haver guiat a l’equip cap a la victòria i acte seguit, van anar fins l’antic ajuntament del poble, ara Seu del Districte i des del balcó van agrair a la afició aquella espera i el seu suport. Amb aquell campionat, la UE Sant Andreu pujava a Segona Divisió B després de 10 anys sense estar-hi.
La setmana següent -el 13 de maig- l’equip andreuenc jugava al Narcís Sala contra l’Europa i la imatge de la jornada va ser el passadís que l’equip europeista va fer als jugadors del Sant Andreu com a campions de lliga. Mentre els europeistes de manera ordenada aplaudien, els jugadors: Esteban, Aznar Roca, Purroy, Suárez, Modesto, Hans, Ros, Blanco, Carlos i Cristo sortiren triomfants al camp mentre la resta dels aficionats aplaudien també i celebraven el campionat. El partit va ser una gran festa des del minut 1 mentre que el convidat de pedra, l’Europa intentava fer el seu partit. El Sant Andreu no es jugava res i el resultat era el de menys, tot i això els andreuencs no volien perdre aquell partit i finalment el partit va acabar amb empat a 1 gol. Tots quedaven contents, el Sant Andreu seguia de celebració i l’Europa treia un punt al camp del líder.
Jordi Petit i Gil
Grup de Recerca Històrica de la UE Sant Andreu